Les habitacions de la mort.

Aquesta setmana passada hem vist un documental a classe dels orfandats de China.
Aquest vídeo ens transporta a una dura realitat que succeeix en aquell país des de fa molts anys producte de la política comunista que hi impera. Jo, personalment, ja sabia de la problemàtica dels bebés en aquell país, de la política d'un sol fill, i sobretot de la mala sort de néixer nena.
Havia vist algún altre documental sobre el tema i n'estava informada. La veritat és que és un vídeo força impactant que et transporta per a varios hospicis de la China i reflecteix el drama, l'agonia i la mort de molts d'aquells nadons (abandonats com molt bé diu el títol del documental, a les habitacions de la mort). A classe s'ha qüestionat fins a quin punt és ètic mostrar segons quines imatges, com per exemple la del final: la nena que deixen morir durant una setmana apartada en una habitació, les quals són de les més dures del documental.
Doncs jo penso que no només és ètic, sinó necessari. És necessari i indispensable que veiem i copsem aquestes realitats tan dures, que hi són, que existeixen, encara que estiguin a l'altra banda del món. Per què, si ens les expliquen, és el mateix que si les veiem? A continuació entraríem en el llarguíssim debat de: què puc fer jo a títol individual davant d'un problema mundial? Però això ja seria un debat ètic o polític, i l'intenció del vídeo i el què se'ns demana és l'interpretació com a professionals de la Psicologia, i relacionar-ho amb el que estem estudiant.
Si ens hi fixem, el que podem extreure del vídeo, a part de veure el constant maltractament, abandó i la falta de cura, d'higiene, etc...de les cuidadores cap a aquests infants, és l'absència de vincle afectiu que pateixen aquestes criatures. Tots els bebés estan apagats, amb les mirades sense vida, a causa d'aquesta falta de contacte humà (vincle afectiu), a part d'altres mancances bàsiques que pateixen que són evidents.
Es demostra l'importància de les relacions humanes, dels vincles afectius que establim desde els primers moments de vida i que són necessaris per a un desenvolupament òptim del nen i un equilibri mental futur.
Aquesta falta de vincle que pateixen els nadons es tradueix en una falta d'estimulació que pot arribar a tenir conseqüències futures com possibles trastorns o patologies.
Es va preguntar a classe quines podrien ser les conseqüències o quin futur tindrien els infants que sobrevisquessin. Jo conec el cas i he treballat últimament amb un nen d'un any adoptat de la China. I efectivament he pogut observar que hi ha alguna cosa que no va bé. A part de anar retrassat amb el seu desenvolupament psicomotor, presenta esteorotipies ( repeticions d'un mateix moviment). Aquestes repeticions són producte d'haver estat tancat, lligat o aïllat dins un espai i amb falta d'estimulació. Caldrà veure com evoluciona, a nivell psicomotor i cognitiu.
Així doncs, si amb un infant d'un any ja ha tingut repercussions amb el seu desenvolupament, podem imaginar altres nens que s'hi han pogut passar 3, 5 o 10 anys tancats a l'hospici.
Les conseqüències d'aquesta falta de vincle afectiu durant els primers anys de vida, poden desembocar en possibles trastorns futurs com: retard, paràlisis, problemes de comunicació, trastorns del llenguatge, etc...
Per tant, les patologies són producte de les relacions amb les altres persones i l'entorn, no són intrínsiques dins l'indiviu. I veiem que una de les conseqüències d'aquesta falta de vincle afectiu són possibles patologies futures. Una de les premises de l'enfocament sistèmic que estem estudiant és l'importància de l'enfoc social, de la necessitat cada vegada més gran d'establir vincles afectius i com aquests afecten a la persona. Les patologies com a producte d'un tipus de relacions no saludables. " La patologia com a resultat d'una falta de relació o de relació no sana amb l'entorn".
Podem establir conexions amb el Psicoanàlisi:
He fet un anàlisi de forma personal i n'he extret varies conclusions.
1- Podríem començar parlant del tema del naixement del nadó, de l'expulsió del ventre matern i del primer trauma que es produeix a la seva vida. Resumint, el bebé, dins el ventre matern ho té tot: aliment, caliu, seguretat, etc...Això canvia al moment del part, Freud estableix que és un moment de trencament, traumàtic. Per tant, per alleujar aquest moment , per tal que el nadó no se senti tan indefens, és bàsic establir vincles afectius sòlids i un contacte constant humà(que li doni calor i seguretat).
2- Freud també assegura la necessitat d'un vincle matern sòlid; quan les primeres relacions que té l'infant no són sòlides ni segures, o inexistents, apareixerien possibles trastorns en un futur( a conseqüència d'aquestes mancances).
3- Així doncs, a conseqüència d'aquesta falta de vincle o d'un vincle afectiu negatiu, aparició de patologies ( serien estudiades i tractades dins la Psicologia Clínica).
4- Freud afirma també que les carències afectives poden produïr regressions o un estancament en alguna de les etapes infantils que ell postula (oral, anal, etc...)
Aquest documental dóna molt que pensar: el fet que al s.XXI se segueixin produïnt situacions com aquestes, de maltractament, de falta de respecte cap a les vides humanes(en aquest cas infants), de la postura que es pren i la falta d'intervenció a nivell internacional,....
A nivell psicològic, hem vist l'importància del vincle afectiu i de la necessitat que tenim d'establir relacions entre les persones, sobretot els primers anys de vida. Per tant, l'importància de l'ambient i de l'entorn per tal que un infant es formi i evolucioni de forma normal. Quan aquest vincle afectiu tan necessari no existeix, veiem les dificultats en el desenvolupament d'aquests nens i els problemes futurs que arribaran a tenir, en alguns casos causant la mort.
Estem davant de la dualitat ambient- genètica, que s'ha debatut durant mols anys dins la psicologia del desenvolupament, i queda clara l'importància decisiva de l'ambient i com pot arribar a influïr per a la resta de la vida de l'individu , per a la formació de la seva personalitat i caràcter, i el seu desarrollo cognitiu.

Anàlisis vídeo Super-Nanny

Hem tingut una aproximació a un primer cas, i al seu tractament per part d'un psicòleg.
Penso que val la pena comentar-lo i intentar, per part meva, entendre'l i extreure'n conclusions.
És molt interessant observar, prendre distància, i ser capaços de fer un bon anàlisis, utilitzant tots els recursos que tenim a mà (informació, teories i teràpies que estem treballant a classe,experiència,..).
Personalment , porto molts anys treballant amb nens, i estic acostumada a veure aquests tipus de comportaments i a intentar solucionar-los. Cada nen és un món, i el seu comportament o manera d'actuar sempre estarà relacionada amb el seu entorn més pròxim i a allò que li passa o li afecta. Per tant, aquest comportament no és més que "la punta de l'iceberg" d'un possible malestar interior que té el nen. Al final del vídeo podem veure les possibles causes d'aquest mal comportament. Però, en aquest cas, estem parlant d'un nen i del seu comportament dins l'entorn familiar. La manera d'actuar d'un infant dins el cercle familiar normalment no és la mateixa que a l'escola o en un altre ambient, però s'ha de tenir en compte que la família és un dels puntals bàsics de l'estructura mental d'un infant. Per tant, en aquest cas, hauria d'intervenir-hi un psicòleg infantil especialitzat amb teràpies familiars, doncs, com hem vist en el vídeo, el procés consisteix en tractar al nen i també als pares, per tal de poder solucionar el conflicte.
Des del meu punt de vista i la meva experiència, aquest seria el meu anàlisis:
Estem davant d'un nen de 5 anys, el qual va començar a tenir mal comportament a partir dels 3 anys. Un dels objectius de la psicòloga, abans de modificar el comportament de l'infant, serà trobar les respostes al perquè i quan va començar a aparèixer aquest mal comportament.
Primer de tot observarem les conductes de l'infant i dels pares per poder tenir un enfoc global.
Es pot observar ràpidament la relació Mathew-pares, on els pares sempre es dirigeixen al nen amb un to de veu massa alt, criden sempre, no li demanen bé les coses, en definitiva, un ambient crispat i caòtic. Sorprenentment, quan es dirigeixen al nen amablement, i li demanen les coses, ell respon amb educació i fa cas.
Per altra banda, els pares no es preocupen del què sent, vol o li passa al seu fill; estan sempre a la defensiva esperant a que faci alguna cosa malament.
Veiem que el nen té més atenció dels pares quan no es porta bé que quan es porta bé.
Això vol dir que mai se li reforçen les conductes positives, només les negatives.
Estem davant d'un problema de relació, de comunicació pares-fill.
La conducta d'en Mathew és un reflex de la forma d'actuar dels pares. Per tant, com molt bé diu la psicòloga, s'ha de començar per un canvi d'actitud dels pares, proposa una educació positiva.
Estem parlant d'un programa de reforçament ; la psicòloga utilitza una teràpia de modificació de conducta. En què consisteix aquesta teràpia? en reforçar només les conductes positives, i ignorar les negatives.
Fins ara, els pares mai li prestaven atenció quan feia una cosa bé, no el premiaven, ni l'animaven, ni tenien mostres d'afecte envers el nen.
El nen, deuria pensar : perquè portar-me bé, o esforçar-me si no em fan cas?
L'objectiu d'aquesta teràpia és modificar la conducta del nen fins que es redueixi aquell comportament negatiu .
Així doncs, veiem com la professional guia als pares a través d'un nou programa de comportament: han d'utilitzar límits de comportament enlloc de cridar, han de tenir una bona coordinació entre ells per tal de no desautoritzar-se, ignorar-lo quan es porta malament, no negociar amb ell, demanar-li les coses bé i donar-li només dues oportunitats. Utilització del càstig(l'aparcament) només com a últim recurs si tot axò no funciona , perquè si no deixa de ser efectiu. El nen ha de veure que l'única recompensa pel seu mal comportament és l'ignorància.
I veiem com a poc a poc, la conducta d'en Mathew canvia. La clau ha estat modificar prèviament la conducta dels pares.
Però, què és el que va desencadenar aquesta mal comportament? Descubrim que als 3 anys, els pares d'en Mathew es van separar. Això per al nen fou un succés dramàtic que va desencadenar aquest mal comportament, que no és més que la demostració del seu malestar intern. El nen, amb la seva actitud, no feia altra cosa que demanar ajuda i l'atenció dels seu pares.
Què difícil és escoltar als infants!!, quan estem inmersos amb les nostres vides i preocupacions.
Aquest vídeo dóna molt que pensar.... i què efectiu és per als pares veure's en un vídeo!!!
Estem davant d'un cas on s'utilitza una teràpia conductista de modificació de conducta. Però, és molt important, abans d'iniciar el tractament, localitzar l'origen del problema, que en aquest cas fou la separació dels pares, per a poder fer un bon diagnòstic.
És molt fàcil davant d'un vídeo, com a observadors, ser crítics, i trobar solucions. És molt fàcil pensar que nosaltres no actuaríem així. Però, hi ha un manual del bon pare?
Està clar, que cada individu és únic, i té un esquema mental i uns valors diferents, que seran els que transmetrà als seus fills. Penso, però, que és molt important ser conseqüent en l'educació, i que aquest nen et veurà a tú com un model a seguir, amb la qual cosa hem transmetre una imatge de coherència i equilibri (trobar un punt mig entre la permissivitat i la rigidesa). És molt important també una bona comunicació pares-fills, interessar-se pel què li passa, doncs un infant també pensa, no és un objecte que podem moldejar al nostre gust, ni és un receptacle que va assimilant informació sense interacturar amb l'entorn. I sobretot, ser coherents amb els nostres actes, no dir una cosa i fer-ne una altra, doncs això li genera a l'infant inseguretat i no li estaríem donant unes bones pautes de conducta a seguir.
Però tot això és teoria, no sabrem com actuar fins que no siguem pares. L'experiència de tractar amb nens, i l'estudi de casos ens pot ajudar molt.
Espero que seguim treballant casos a classe, i poder veure com s'apliquen les diferents teràpies.

Primera aproximació a la Psicologia

Aquestes primeres classes de psicologia ens estan servint per tenir un enfocament teòric de la història de la psicologia al llarg d'aquest últim segle. Entrem en contacte amb els orígens de la psicologia, tots els autors qui hi han format part i les teories que hi han aportat.
Ens n'adonem de l'importància de la base científica en aquesta professió i coneixerem els inicis de la psicologia científica i experimental. Aquesta assignatura és importantíssima per conèixer totes les corrents psicològiques i les seves aplicacions, agafar una perspectiva, i ser capaços de començar a posicionar-nos en una línea o una altra. Independentment de cap a on ens posicionem i a quin àmbit de la psicologia ens dediquem hem d'estar ben formats, conèixer les aportacions al llarg de la història i saber aplicar les diferents teràpies depenent de la situació, la necessitat del subjecte i/o trastorn. Tenir una bona perspectica teòrica i pràctica ens permetrà el dia de demà ser uns bons professionals.
Però, tenim tots clar què vol dir Psicologia? Què és el que ens ha portat a estudiar-la?
Si busquéssim una definició clàssica veuríem que Psicologia "és la ciència que estudia la conducta humana i animal". Així doncs, el psicòleg hauria de comprendre el comportament i conducta de les persones, i en conseqüència saber ajudar-les i/o tractar-les davant d'un problema o trastorn.
Som conscients, que aquests problemes i situacions que estudia la psicologia ens els podem trobar a la vida quotidiana, i que, per tant, abans d'observar els altres, hem de ser capaços d'auto observar-nos a nosaltres mateixos? d'aquí l'importància d'aquesta 1a pràctica d'introspecció.
Abans de tot, hem de prendre un enfoc objectiu amb nosaltres mateixos, i saber detectar les nostres pròpies realitats, carències i frustracions.
Per exemple, dins el Psicoanàlisis (corrent dins la Psicologia Clínica) els terapeutes continúen la seva formació al llarg de la seva vida, treballant i coneixent-se a ells mateixos amb l'ajuda d'un psicoanalista. Aques procés de coneixement pot durar tota la vida i pot arribar a ser molt dur i complexe, encara que satisfactori i positiu. Penso que aquest és el camí per a poder tenir eines per treballar amb els altres, i poder aprofundir de veritat dins la ment humana.
Potser opino d'aquesta manera perquè, en el meu cas, jo tinc molt clar que em vull dedicar a la clínica, i sé que l'estudi i el tractament dels trastorns mentals és molt complexe i exigeix una gran preparació.
Aquesta posició l'hauríem de pendre des del principi de la carrera, però és una posició molt personal. L'estudi de la psicologia ens ha de permetre saber aplicar els coneixements que ens brinda el professor a la nostra vida diària i ser capaços de solucionar els conflictes que ens anem trobant. Aquest aprenentatge diari hauria de fer-nos qüestionar: "com aplicaré aquests coneixements a la meva pròpia experiència?" "de quina manera ho utilitzaré i quins procediments seguiré?" Al meu entendre, començar a actuar així seria començar a ser un psicòleg.
Com ens podríem limitar a aprendre de memòria l'assignatura i no aplicar els coneixements el dia a dia? No estaríem aprofitant ni beneficiant-nos com a estudiants, i a l'acabar la carrera, hauríem de començar de 0 a nivell pràctic. Aquesta sería l'actitud correcta davant la carrera, la que ens pot permetre agafar distància davant d'altres estudiants i anar millorant la nostra formació com a professionals dia dia.
Podríem establir una relació o similitud entre la definició d'intel.ligència ("la capacitat d'adaptació de l'ésser al medi) i la capacitat d'aplicar aquests coneixements al medi, al nostre entorn.
Concluint, penso que és molt important combinar els coneixements amb la pràctica i, en segon lloc, ser capaços d'auto observar-nos, conèixe'ns a nosaltres mateixos, abans d'iniciar l'estudi i el tractament d'altres persones.