Primera aproximació a la Psicologia

Aquestes primeres classes de psicologia ens estan servint per tenir un enfocament teòric de la història de la psicologia al llarg d'aquest últim segle. Entrem en contacte amb els orígens de la psicologia, tots els autors qui hi han format part i les teories que hi han aportat.
Ens n'adonem de l'importància de la base científica en aquesta professió i coneixerem els inicis de la psicologia científica i experimental. Aquesta assignatura és importantíssima per conèixer totes les corrents psicològiques i les seves aplicacions, agafar una perspectiva, i ser capaços de començar a posicionar-nos en una línea o una altra. Independentment de cap a on ens posicionem i a quin àmbit de la psicologia ens dediquem hem d'estar ben formats, conèixer les aportacions al llarg de la història i saber aplicar les diferents teràpies depenent de la situació, la necessitat del subjecte i/o trastorn. Tenir una bona perspectica teòrica i pràctica ens permetrà el dia de demà ser uns bons professionals.
Però, tenim tots clar què vol dir Psicologia? Què és el que ens ha portat a estudiar-la?
Si busquéssim una definició clàssica veuríem que Psicologia "és la ciència que estudia la conducta humana i animal". Així doncs, el psicòleg hauria de comprendre el comportament i conducta de les persones, i en conseqüència saber ajudar-les i/o tractar-les davant d'un problema o trastorn.
Som conscients, que aquests problemes i situacions que estudia la psicologia ens els podem trobar a la vida quotidiana, i que, per tant, abans d'observar els altres, hem de ser capaços d'auto observar-nos a nosaltres mateixos? d'aquí l'importància d'aquesta 1a pràctica d'introspecció.
Abans de tot, hem de prendre un enfoc objectiu amb nosaltres mateixos, i saber detectar les nostres pròpies realitats, carències i frustracions.
Per exemple, dins el Psicoanàlisis (corrent dins la Psicologia Clínica) els terapeutes continúen la seva formació al llarg de la seva vida, treballant i coneixent-se a ells mateixos amb l'ajuda d'un psicoanalista. Aques procés de coneixement pot durar tota la vida i pot arribar a ser molt dur i complexe, encara que satisfactori i positiu. Penso que aquest és el camí per a poder tenir eines per treballar amb els altres, i poder aprofundir de veritat dins la ment humana.
Potser opino d'aquesta manera perquè, en el meu cas, jo tinc molt clar que em vull dedicar a la clínica, i sé que l'estudi i el tractament dels trastorns mentals és molt complexe i exigeix una gran preparació.
Aquesta posició l'hauríem de pendre des del principi de la carrera, però és una posició molt personal. L'estudi de la psicologia ens ha de permetre saber aplicar els coneixements que ens brinda el professor a la nostra vida diària i ser capaços de solucionar els conflictes que ens anem trobant. Aquest aprenentatge diari hauria de fer-nos qüestionar: "com aplicaré aquests coneixements a la meva pròpia experiència?" "de quina manera ho utilitzaré i quins procediments seguiré?" Al meu entendre, començar a actuar així seria començar a ser un psicòleg.
Com ens podríem limitar a aprendre de memòria l'assignatura i no aplicar els coneixements el dia a dia? No estaríem aprofitant ni beneficiant-nos com a estudiants, i a l'acabar la carrera, hauríem de començar de 0 a nivell pràctic. Aquesta sería l'actitud correcta davant la carrera, la que ens pot permetre agafar distància davant d'altres estudiants i anar millorant la nostra formació com a professionals dia dia.
Podríem establir una relació o similitud entre la definició d'intel.ligència ("la capacitat d'adaptació de l'ésser al medi) i la capacitat d'aplicar aquests coneixements al medi, al nostre entorn.
Concluint, penso que és molt important combinar els coneixements amb la pràctica i, en segon lloc, ser capaços d'auto observar-nos, conèixe'ns a nosaltres mateixos, abans d'iniciar l'estudi i el tractament d'altres persones.